VARIARIA EL cant en l’obaga 
seca si tu el besaves, 
suara que els trets dels llençols 
encara desdibuixen coixins i 
matinades caloroses?

Canviaria el rastre, el seu  
polsim tèrbol si hui cada diamant 
fora d’una descurada bellesa 
i ens esquivaren les fulles amb la 
seua ombra, epilèpsia dels 
més fràgils malsons?

Entre el roc, fred de mar, 
entre el card superb de les mirades, 
tantes vegades has marxat que ara 
ja no sabrem en quins  
indrets buscar-te.

Una excusa 
  
 

SONA UNA cançó, una estricta i nova 
heretgia per romandre muts 
durant les hores que restaran envers 
la vida, 
i en cada repetició 
cauen alguns ocells, espantats amb el 
mot del seu darrer crit, 
profundament ininteligible.

Jeure així, estàtic 
i immutable a la subtil 
devastació, templat 
i deslluït, com el dolor d’un 
silenci extingit, que és ara 
l’única resposta que em queda.

Més tard, la humanitat hissarà potser les velles veles, 
unes poques banderes, escrites en cendra,  
en nom de l’oblit.