Tu ets això,
un gerro de ceràmica,
manipulat, objecte
dependent de les mans
que et prenen.

O ets, potser,
l’aigua del gerro,
fresca, impol·luta,
efímera (seràs vapor)
i eterna,
mentre es mantingui
l’enllaç dels àtoms?

O fins i tot
ets la boca que esgota
el sentit d’aquest gerro?
O l’home que l’ha fet,
qui l’ha ideat,
qui va sentir la set
per primer cop?

Potser tu ets
qui ara el mira
i no recorda
per què serveix.