A una hora de camí de la muntanya sagrada 
quan les dents riuen soles de manera glacial 
i els palmells de les mans volen pels aires 
hom desafia sempre l'imprevisible, 
el plany dels violins, 
l'íntima tragèdia. 

No hi ha escola com la de la vida. 
Hi ha, però, el restaurant econòmic, 
aquell de les paraules cuinades, recuinades, 
i els petons a la galta amb púdica virtut. 
Demà, senyora meva, emprendrem el viatge. 
No sé si tornarem a veure'ns ja mai més.