La branca de faig, floria, floria...
mirant-la de baix, tot jo m’hi delia.
Branqueta de faig, hauràs d’ésser mia,
que em vull fer un bastó per tota la vida!
Quan sóc allí dalt el món fa alegria,
en cel i verdor la terra es perdia.
Li pots dir adéu, la branca florida,
d’aquests horitzons coberts de delícies!
‘Nirem terra ellà, camina, camina;
‘nirem tots dos sols per pobles i viles,
podrem veure el món, gosar d’altres ditxes,
pro mai tornaràs a treure florida.
Als cops de destral els ocells fugien,
les flors del brancam plovien, plovien...
Li poso una amor per tota la vida.