Amb ell els llits dels rius 
eren igual que valls lunars 
plenes de volcans, aus 
i arbres de Calder i Miró. 
Més els túnels d'anguiles: 
espirals de ratllades grogues, 
arcades de làtex, espasmes 
de qui creua el dreamtime. 
I llavors van aparèixer tritons 
que em clavaven als dits 
agulles indolores d'eriçons 
en nom d'un ordre mític. 
Li llepava els peus de xarol  
i la pell llisa, sense escata, 
m'arrapava fort al seu dors 
i m'abocava a l'oxigen (un gust 
llunyà, de sal) per respirar. 
I els llavis eren de cirera. 
I en el pubis ardent, una olor 
de rom daurat o de mescal. 
Fruits que ara tinc a enyor: 
l'endemà, a l'estuari, només 
s'hi sentia la ressaca del món.