En el temps de deliris, visions, 
síndromes i estats de vigília 
m'acostava a ella sense son 
i desfasat entrava on era 
(vermella la fosca: toc, toc,  
sóc jo!) i des d'alguna escletxa 
palpava en el seu respirar 
l'únic biaix d'aquell silenci. 
No responia fins que clarejava. 
I llavors amb els nostres cossos 
trenàvem una corda per baixar 
fins als pantans del dia.