Voleu conèixer la història del meu més estimat poema? Voleu conèixer la història d’ “El poema més salvatge del món”? Doncs aquesta és la història del meu més estimat poema; “El poema més salvatge del món”: Fa molt molt de temps – no sé quan, no sé on- que em van venir a veure quatre versos que deien: “Perquè amb mà blava/ em desgrelles la lluna/ i amb aquest somriure apagues/ la meva set de mar”. Tot d’una em van agradar (tot de sentits responent a una Pregunta) però cada cop que hi volia afegir res partien! s’escapaven com un moix... (jo també som com un moix...). Així que al final, resignat, sense poder-los posar ni un títol, vaig anomenar-los “El poema més salvatge del món”. I no ens dúiem malament, jo i el mèu poema; em sortia dels llocs més inesperats, es recitava i partia furtivament (un cop i un altre i un altre...) fins que un dia, assegut amb una al·lota, el poema va arribar per anar-se’n de nou... i així és com vaig descobrir que el meu més estimat poema, “El poema més salvatge del món”, no era un moix –com jo- sinó els embats d’una Marina. (I la Marina... se’n va anar...).


Perquè amb mar blava
Perquè amb mà blava

Em desgrelles la lluna
Em desgrelles la lluna

I amb aquest somriure apagues
I amb aquest somriure apagues

La meva set de mar
La meva set d’amar.