ÍNTIMA 
la llum acarona l'atles, 
el joc pervers i el naufragi de la paraula. 
Aquesta és la platja desolada, s'escolta una música efímera. 
Aquell és l'aeroport on els ciutadans s'embarquen vers la terra del no-res. 
Aquest és el riu de Cronos, tots ens hi banyem sense consciència, la mirada impassible. 
Aquells són els meandres de la intriga on els serfs, amb nocturnitat i traïdoria, han cosit la boca dels innocents. 
Aquesta és la salina del desig on l'aigua immòbil de l'esperança s'evapora sense remei. 
Aquella és la muntanya beneïda pels sants pares que devoren els fills. 
Aquest és el penya-segat dels suïcides, el dolor proclama l'infinit. 
Aquella és la terra de Xauxa que va idear Pieter Brueghel, la beatitud inunda la impaciència.  
Aquesta és l'illa de l'agènesi, els falsos déus juguen a golf amb les promeses mai no acomplertes. 
Aquest és l'oceà imperfecte de la metàfora. 
Tot és desert.