“Pensa en mi fins que tots els teus pensaments es dissolguen” va dir l’amant, sense dubtar-ho un moment.

Com es pot ser víctima de la pròpia ficció?
Tot sent un mateix.

Quina follia? Aqu4lla que ens ha estat provocada pel cant de les sirenes o la del seu silenci?

A trenc d’alba cavalquen els fantasmes sota la meua espatla, desvergonyits i burletes, ara em trauen les entranyes amb perfecta delicadesa.

Viatjar a través dels cossos estimats.
Després deixar-se atrapar per la desolació més acollidora. 

El dibuix de l’escriptura és una porta oberta,
no a cap salvació ni al laberint del foc,
                                                           al preàmbul del buit.