Ara que el vespre se’ns ha convertit 
en la collita de les fruites màgiques
preses al sol, mirem la boca fina
que al seu amor dóna l’aigua –l’amant,
l’ésser del llamp, on els canals nocturns
llancen llurs ones- com una carícia
que els rius voldrien seva. Tu ets, aigua,
l’única nau del meu hort i l’estel
llunyà dels focs; al teu matí faré
l’ofrena santa, forta, d’un cos nu.