“I”

Qui sap on mena,
per sort o per ventura,
la vida en les altures,
que t’ha ensenyat
a parlar poc
i a pensar més
en tot allò que
mes a mes
t’acosta, com si res,
al rés de l’altra veu,
aquella en altaveu
−d’aquest costat−
que avui ja escoltes,
que et diu fluixet, fluixet,
des d’un lloc fondo:
“ei, vine, vine,
no facis cas al vel de teranyina.”

“II”

no vaig enlloc
visc en un cantó
cant la cançó
de les voreres

no sóc ningú
i em sent Tot U 
sabent-me nu
per les voreres