20
La flor excessiva de la tàpera
ostenta els seus vels blancs i agita
les blaves, quasi xiscles, venes.
Habita amb verd la roca calç
i, equivocat, el món, reclama.

39
Si no és de sang no es justifica
l’ombra magenta de la lletra
sobre el desert emblanquinat
que calla. Que amaga. Que creix
sense mirar-se a l’extraradi
del seu paisatge indandescent.