Senyor Déus, pluja, 
          que Ramon s'huja 
          car lo mal puja! 
               Ramon Llull

     Plou 
i la nit enclou la cel.la humida.

Voldria obrir les finestres porugues 
i rebre la boira i el llamp, 
el ruixat, la tramuntana.

Voldria, aleshores, 
sentir la rampa del fred a l'esquena adormissada, 
veure'm les mans blaves sobre el paper remull, 
les paraules netes o esvaïdes 
i el front ferit per l'aixabuc.

Llavors podria remugar de bell nou, 
assuquí, 
amb el món aferrat a la carn viva, 
com parlant baixet amb els nous hostes 
o pregant per tu a un déu extint.

Plou. 
I, defora, 
la nit és una mèrlera amb el bec postís de cendra.

Endebades cerc, 
al mirall xaruc de la cambra 
la teva imatge casolana. 
Ara tot són agonies.

Em mir 
i no em conec la fesomia 
que fa ganyotes dins els espills 
com si hagués perdut de cop i volta 
l'eima difícil del somriure.

Plou. 
I, defora, 
el bec ombrívol de la nit 
torna a batre el finestram.