Vaig trepitjant tardors antigues
per un carrer empaperat de pensaments pàl·lids
que lentament s’enjonquen al cos
com sangoneres doloroses.
Sobre la brisa d’ombres d’aquest vespre fred,
ressonen, nítides, les passes.
En l’asfalt de miratges grocs
d’un vell fanal de cantó mossegat,
llisca la llarga mar amarga
de fulles de l’arbre perdut entre pluges
que solquen el pit i l’obren amb l’arada oculta,
com les agulles del passat llunyà,
com els besos en l’obscuritat.