De vegades, voldries escriure't de nou, 
però t'adones que la ploma del viure, 
és poc dòcil. 
Se li fa estrany haver de rescriure algun paràgraf. 
La cadència dels glops de sang 
empeny envant. 
No l'han dissenyat  per malbaratar 
batecs de tinta roja.

T'adones que el quadern de bitàcola 
passa plana cada jorn, 
i és bo estrènyer ben fort, 
entre els dits, el timó dels dubtes i les pors. 
Tot i les batzegades, el costellam del llagut, resisteix.

El "Mestre" d'aixa sabia el que es feia 
i, tanmateix, no hi ha pressa. 
A qui li agrada morir? 
Quan un surt de les drassanes de l'existir, 
ignora les vies d'aigua que sorgiran; 
però t'empeny un fort desig de cavalcar 
damunt el calendari; 
solcar horitzons, ser bufetejat 
per les vesprades; somriure, 
quan a l'alba el disc vermell 
et pica l'ullet maliciós; 
acaronar illots tendres puntejats de mugrons foscos, 
ser port d'arribada dels arpegis de dona 
afinant el teu sexe. 
Gaudir del naufragi de l'egoisme, 
palplantats a l'illot del compartir.

No m'ho vull perdre, 
malgrat pugui equivocar el rumb, 
i exhaurir el quitrà per mirar de sargir 
les ferides de dins.

I un matí, travessant la porta; 
un raig t'explica que 
fa anys que vius en l'error. 
Maleeixes els pirates de l'engany 
i fas per corregir la marrada. 
 

Acceptes que un bes no és cap certesa; 
però quan te'l fa un amic, 
porta sabor a PERSONA, 
al company navegant 
que partí d'un altre port.

Vull que m'estimin; 
perdre el grau de capità de mi mateix 
i netejar amb humilitat 
la coberta del meu cor, 
de tanta escuma ferida 
i crostes de sal i llàgrimes.

I, si cal, renoves algun tauló podrit, 
mentre vols farcir la bodega, 
d’entranyes calentes i provisions de boca.

De nou et poses a escriure, 
mentre t'adones que el velam 
del teu ser exhibeix un gran estrip. 
Llavors convides al vent a empènyer, 
i poses proa a l'infinit!