Ah, Lluís, Lluís,
quin goig tan foll el nostre.
De suïcidis parlaves entre besos,
veges tu, t'agradava parlar-me de suïcidis
(igual de folls els besos i les frases).

Llavors seriós em deies
que el mode de morir
ens defineix millor 
que no el mode de viure.

(Tu hauries escollit
algun suïcidi exòtic
inversemblant i cru
per definir-te bé).

Ah, Lluís, Lluís,
quins ulls lluents se't feien
jo no sé si pels besos o els suïcidis.
Fa temps de tot això.
Tu no t'has suïcidat, Lluís,
ni jo tampoc.

Un bon dia em deixares de suïcidis i besos,
les dues coses juntes, com sempre van estar.
Volies reformar-te, pel que sembla.
¡Quin admirable anhel!

Et reconec, Lluís, el triomf definitiu:
ja no se't fan els ulls de cap manera,
ja no dius esgarriades.
Els dos hem seguit vius, formals i llunyaníssims,
potser indefinits.