Som la senyorida
de l’amor gharrida
que perfum la vida
que perfum los cors;
més empegueïda
que les altres flors.

L’hivern no em despulla
ni em seca l’estiu,
com la pobra fulla
de l’hort regadiu;
que mor, no bé viu!

De les jovencelles
m’engrons sobre el pit,
sent les contarelles
del seu esperit
quan xerrussa amb elles
tot amorosit,
ben petit, petit.

I sent l’esperança 
ballar dins son cor;
que ball si no es cansa, 
que es badi la flor;
quan tot dia avança,
tota llum se mor.

Filla de l’altura,
néta del coster,
si ma mare és dura,
forto som també;
si tens amargures,
les t’esvairé.

Sol passar esclenxada
ben ranet de mi,
olora esglaiada
i fa son camí,
com a nuvolda
que empeny el garbí.

Quan pas l’alegria,
l’encorralaré,
que entorn de la via
arreu brostaré,
i amb la flaire mia
la t’enviaré;
t’embadaliré.

I si l’amor passa
voldràs que l’atur?
Té aletes d’estrassa
i el cor massa dur.
Tenc por que no et dur!