Doleu,vos enamorats, 
e vestiu-vos tots de negre, 
car ja pens que us pendrà febre 
escoltant mes veritats, 
vistes, no amb ulls tancats, 
mas amb clara experiència: 
los del món pus aviltats 
praticant vostra ciència.

Prenint hora descuidada, 
no ha passat quinze jorns, 
entrí, per passar raons, 
en una casa estimada 
de dones molt ben poblada, 
tals que a molts fan perdre el seny. 
Mes la via porta errada 
qui navega amb un tal lleny.

Trobí, al primer devessall, 
a man dreta de la porta, 
una donzella mig morta, 
d'espatlles sobre un costal, 
i un rapaç per metge gual 
usant una medecina 
de què ella es clamava mal, 
mostrant-se que era fadrina.

No curí, mas tot suau 
-puix viu que metge tenia-, 
prosseguint ma dreta via, 
encontrí un jove esclau 
treballant ficar un dau, 
que era tot de dos e as, 
en un tauler, de tal grau 
que, sospirant, diguí: "Llas!"

Passí avant, meravellat, 
e viu un villà modorro 
en la mà tenint un porro 
tal, que jo en fui espantat. 
Mes qui l'havia tastat 
no en mostrà haver feresa, 
ans mostrava que de grat 
ne prenguera altra presa.

Així, seguint mes passades, 
somrient-me de tal joc, 
trobí un fals pedagog 
amb les faldes ben trossades 
qui dava espesses maçades, 
treballant ficar un pal, 
fent de si certes passades 
en so s'hom qui pica sal.

Tirí los ulls al travers, 
per causa de olor d'ambre, 
e mirí dins una cambra. 
Recorda'm veure un convers 
d'aquells qui diuen joiers 
portant perles amb anells 
del qual una d'elles pres 
segons mostra el joc entre ells.

Senyant-me d'açò que via, 
viu estar un capellà 
amb salpasser en la mà 
sobre un cos que absolia. 
"A porta inferi" -deïa- 
era forçat que el metés, 
e, per complir-ho faria 
d'aquells qui forcen volers.

En una altra cambra entrí  
no pensant ja veure pus, 
e viu star -no pas dejús- 
un mercader florentí 
amb peça de carmesí 
-qui pens fou del joc tercera- 
dient que per "far cosí" 
dara quant haver poguera.

Tirí'm sens un mot parlar, 
als enamorats pensant 
qui fan festa desitjant 
los béns que viu maltractar. 
Mas puix vinguí a pensar 
que dons amb avinentesa 
basten més dones cobrar 
que virtuts, amor, ne aptesa.

Sia, doncs, bé avisat 
qui té o vol tenir casa: 
no hi pratic corona rasa, 
pedagog, ni retallat, 
mercader, ni hom orat, 
mosso gran, ni jove esclau. 
E hauré-us jo consellat, 
puix que n'he vista la prova.

Recordant aquestes coses, 
mos dits no tingua en vil, 
que aquests qui fan lo gentil, 
tots se contenten de roses: 
lleixen lo text per les gloses, 
oblidant lo que és degut, 
e fan abans mil gelosos 
que no faran un cornut.

Si degú dels temorosos 
ha aquest meu assot retut, 
en so d'hom que menja aloses 
mostre que es fal de l'escut.