Juro pels déus i com en dic Ovidi
que el meu delicte sobrepreu tributa.
Fins i tot he pensat en la cicuta
o en el sagrat verí d’algun ofidi.

Però –accident mortal o suïcidi-
temo l’alè d’aquella mala puta
que es diu la Mort, tan fètida i tan bruta
que a la Vida li prec que no m’oblidi.

Dolça és la Vida. Jo que l’he fruïda
sense posar-li límits ni frontera,
afirmo que no hi ha do com la Vida.

Però, passats deu anys d’amarg exili,
el meu ànim, oh Cèsar, desespera.
¿Quan salparà de Roma el meu navili?