Vindràs?
Tornaràs per arrugar amb mi
els llençols del meu silenci?
A rompre el vol de totes les oronelles
que contempl, ara totes meves
des que ja no tornes?
Vine.
Tan sols seré una carícia,
una mirada desconeguda, sense pols,
sense penombra.
Colpeja’m l’ànima, i torna.
Torna, per ser tu aquell foc,
foquet, on desmaiava
les mans pàl·lides dins les teves flames.
Vine a foradar la meva solitud
com ho fa la pluja pels bassiots d’aigua.
No saps la urgència de la meva crida,
com esper, dolça, el frec de la teva roba,
tenir-te nua vora meu.
torna prest, pel mateix camí de sempre,
per l’esbart d’ocells commoguts,
per la carícia.
Perquè el meu dol ja és plural.
Per tot plegat,
compareix.