Carrer Desemperats, número cinc, tercer

i jugar renouer:  nins botant a l’escala.

Aquella casa, àvia en edat i nau

i temple del meu vent, vent, cendra oblidada

en perdut cor i dada o en clavell que vola

de nin somiador i castrat a l’escola.

I no hi seràs, però sí a un horitzó. Car

et tornaré la mar, la crosta esbraveïda

i la claror lunar: pols i por desvestida.

Perquè del cos ets, llar, camisa blanca, temps

en perllongació, recordança en augment.