De l’apartat Poetes…

a mode d’homenatge

Francesc de Borja Moll

Què hi ha més dur que la roca? Què més moll que les ones?

Però les aigües molles foraden les dures roques.

Mirada absorta

com saviesa orada,

juvenil sempre

i amb els mots a l’esquena

com vèrtebres, captiva.

L’espasa sobre el cap de la demència

com si fos l’amic Moll l’únic sensat

davant tanta lletjor sense cadència:

tot mor quan s’aniquila el mot. L’esclat

será immens, funest, sense clemència.

I nosaltres, servents del vent que bat,

perdem el verb antic. Salva el poeta

de Menorca el color de la desfeta.