«Soc el nen que vaig ser, no aquest orfe que el mira.»

            Ponç Pons

Recullo les sobres

que em deslliguen del confort,

del caliu que omplia la llar

d’amor incommensurable,

de designis famolencs i brillantor sincera.

El formós entorn dissenyat amb galtes de mare

i seny de pare és una atmosfera

que no encaixa en la dictadura

de la maduresa inhòspita.

Mirar enrere com plorar endins!

Com contradir-se davant les envestides

dels deshonests i apel·lar, per instants,

a la violència descontrolada

de les bèsties enfuriades.

Fins aquí el meu límit!

Renego de tots vosaltres,

espoliadors de rierols,

amfibis de la destrucció,

lladregots de merda.

No vull conviure amb la desnona

dels pecadors.

La infantesa em creua el paisatge

que defeca la fuga.