Els mots, en veritat,

                   no són sols per entendre’ns pel que signifiquen,

                    sinó per descobrir el que, transparents, oculten.

                                                                          JOAN VINYOLI

Escric el mite que sempre he evitat;

un poema nu,

la nit amagada en la pupil·la de l’excés,

el fenomen indecent,

l’ètica sempre infidel a la perversió,

aquella idea que m’escala

els misteris de l’imaginari.

Escric el mite.

I amagat entre els núvols blancs de l’impossible

em xiuxiueja que ho deixi estar,

que no perdi més el Temps.

Em xiuxiueja que la paraula,

com les mans obertes

que recullen aigua del mar

per transportar-la suau fins al rostre,

no és mai exacta i sempre perd

algunes gotes en el trajecte.

I jo em pregunto;

què és realment important,

l’aigua que la paraula agafa per portar

al rostre del món intel·ligible

o les gotes que queden,

inabastables, al mar?