Soc la branca on xiulava la merla.

Soc la mà que no vol la magnòlia

tancada

no viva encara

la teva mort

que esperava

l’olor de la flor blanca

llimones i negre

el bec i la por

atenta.

Té la flor.

No és oberta

no és temps.

Té la flauta

de l’ocell que em reclama

agafa

l’olor de llimona

i la cera

que em posaran als llavis tancats.

I tu canta

merla meva

magnòlia encara verda.