Fins a la vesprada em condormen esquelles

de guardes somnàmbules, un foc que no crema.

Després, tota la nit, les estrelles distants

són de música negra que de lluny imanta.

Oblit més profund i dens que una mort

aquí, on el gran Llull que era savi va deixar

de ser-ho per orar ocult en el freu,

i l’arxiduc Lluís Salvador va trobar

en pastors i oliveres un paradís a la terra,

i Robert Graves rapinya amb la seva mort cipresos,

rams amargs, roques, els llorers, les fonts.

Oblit en la pobresa sublim de les muntanyes

en mar calma i eterna; oblit en el templet

d’or i de marbre, sobre el tallat de plom;

oblit entre les ruïnes de l’antic monestir

ofegat en el coster per una salvatge arbreda,

amb el sol a la boca i abelles als ulls

i cigales que vibren en la música-sang.

Això esdevé en el temps del descreure profund.

Us en recordau? El de l’aire amb sulfhídric i llagues,

en què homes com rates furguen en les idees

sense idees i roseguen en els seus darrers somnis.

Coster avall roda la llum, però no és de llum

lluny d’aquí aquest segle. Oblit en uns llavis,

en soledat conscient, en soledat perdut.

Així era aquell temps feliç dels orígens.

No menten aquesta costa, aquesta mar, aquesta llum.

No menten les esquelles tan antigues: acords

d’infinit en palmeres penjades a l’abisme.