Mentre Virgili mor a Bríndisi no sap

que al nord d’Hispània qualcú mana gravar

en pedra un vers seu esperant la mort.

Aquest és un legionari que, en una alba nevada,

veu un sol de ferro que s’alça entremig dels alzinars.

Bufa un mestral que fa pudor de carn corrompuda,

de banya socarrada, de fumejants escòries

d’or on graten amb les seves llances els bàrbars.

Un silenci més blanc que la neu, l’alè

gelat de les boques dels cavalls morts,

cauen damunt el seu esquelet com a petrificat.

«Oh Déus, ¿quina follia va portar-me fins aquests turons

a lluitar i que són d’inútils el meu escut i la meva espasa

contra una albada de fogueres i de llops?

En la meva vil·la de Cumas una aroma de tarongina

madurarà en la boca de la nit blavosa

i els meus éssers estimats ja trepitjaran l’herba

segada o nedaran en platges amb estrelles.»

Somia el sud el soldat i, en el sud, el poeta

somia un sud més llunyà; emperò els dos somien,

en braços de la mort, la vida que somiaren.

«No vull que m’enterrin sota un cel de llot,

que aquestes serres tan esquerpes em calcinin la memòria.

Déus meus: com odii la guerra, mentre sent

que goteja en la neu la meva sang enamorada.»

A la fi, cau el cap a un costat i els seus ulls

es claven en els ulls d’un altre ferit que sent:

«Gravau damunt la meva tomba un vers de Virgili.»