Testifica el pas de la buida cavitat

sobre els caps de blat colrat.

¡Ei, Dòmina del cel!:

Som nosaltres, els penjats, entre la terra i tu,

i el nostre enyor té arrels d’arbre, antigues,

com embull de núvols tremolegen

sobre el verdet del ciment.

Amb tu al pensament, cap a tu anem,

t’apreciem, t’enyorem,

t’oferim sang, i nens, tendres com el raïm,

com el pa calent.

Perquè t’estimem, ens forces,

ens xarrupes com si fóssim dolls d’aigua:

ofrena, per a tu exclusivament.

Perquè t’estimem, enclous tots els qui hem estimat,

tu, furtadora.

¿Com ho farem,

per a arrencar-te del nostre cor

i escampar les flors de la teva cremadissa?

¿Qui ets, tu, bagassa?

¿Com et direm en assolir-te?