No recordes quan el poema se’t va girar en contra, et va sacsejar com un edredó massa habituat al son, et va forçar a no mentir-te més. Et vas posar a salmodiar tonades invisibles a l’orella, tonades encastades en els meandres de la infantesa. T’esperaven en la paciència del dia a punt de llevar-se, t’esperaven, velles carns encara adherides als ossos com una fe nascuda directament del fang. Música del carrer, música de la llum que voleiava entre la brosta, música verdejant amb totes les músiques que, per un instant, recobriren el lament de la terra. Vas veure com se’t retallava davant dels ulls l’ombra de la bellesa. Tu, que només reconeixies el teu deute amb el dolor, has reconegut de sobte el teu deute amb l’alegria.