M’estic aquí comptant els dies

amb els rínxols dels meus fills,

trenant-ne la punta cada matí.

I, en acabar el setè,

faig un senyal en el mur

amb el sang espremut

d’una ungla arranada en carn viva.

Així solíem marcar les alçades.

Per grisa que fos la infantesa,

hi havia dies amables,

i els evoco ara, una i altra vegada:

com anàvem amb pitxells al pou a cercar-hi aigua,

com miràvem el cel a través dels arbres,

com collíem campanetes blaves,

com comptàvem els colors de les fulles,

coure, ambre, resplendent escarlata.

Els records tenen sempre lluentor daurada.