T’he buscat dins l’obscuritat

que entela les andanades

i tenyeix de porpra l’horitzó perpetu

que desdibuixa tots els sentits,

allí on el pòsit sigil·lós dels dies

esgrana la monotonia del buit

i els instants de vida s’evaporen

entre les arestes polsoses dels nostres somnis

com si cada pausa d’aquest hivern de letargia

fos el batec en fugida dels que viuen

al ras sense límit ni mesura

abocats a la convalescència de l’illa,

desnonats de tot, sense nom i sense causa.