«Pisa a fondo y deja ir el volante.»

                                                                  Rosalía

He vist la Humanitat descompondre’s
            a l’ombra tròpica
dins un got de plàstic
            ple de vidre.

Va ser fa cent segons,

tu i jo fent els outsiders

a la fuga isarda

d’alguna cosa que no enteníem.

He vist la ciutat caníbal

a punt de devorar-me

però hem fugit i ens hem fet grans

i així els dies intoxicats

i els llums de cuina greixosa

i també les nits de glòria

amb grams de coca a les butxaques.

He vist consumit el món

mentre tu, jugant amb la vida, et coronaves

llepant a la mort, a poc a poc, els genitals.

I així els dies entripats

i les llums de la ciutat i els horitzons…

I una galàxia per tu sol,

tu, una constel·lació irada.

Tu d’ànima electrocutada i jo trencada,

una escissió a l’origen que no quadra

però avancem…

Sobre l’asfalt! Gas!

I més gas!

Destruint-nos

               i masturbant-nos

en el plaer d’aquest viatge…