E assim nas calhas de roda

           gira, a entreter a razão,

           esse comboio de corda

           que se chama coração.

                                 Fernando Pessoa

            Frustra fit per plura quod potest fieri per pauciora.

Fem cap al dèdal:

trànsit d’imatges nues

—l’actor en fa el dubte

i el poema és l’escena

boscana on troncs i branques

en verdor espessa

(i el socam mort a terra

amb la fullaca,

és clar), tot fals i atònit,

un alè podrit senten...

La carn que l’home

titella amb veus adorna,

tot impostura:

Musa i déu no t’afillen

i Eurídice ja és morta.

Temps com a runa

entre inútils caràcters.

I avenir d’ara...

Llençats a enganys perpetus.

No tot s’avé al tall d’Ockham.

I vols dir que calia

escriure’n cap poema?