Aquí els homes són de call vermell, com una idea,
com la terra que consent els solcs lineals i l’agressiu rostoll
que esgrogueeix els camps d’una amarada fe diària i dura.
Veu i camí. Feinera raça de foravilenca mida
on cada pell relluu el cos concret d’una gramàtica amb nirvi.
Poble que parla amb una sang que escriu aquesta llibertat de creure,
el foc sencer d’una suor tenyida amb un polsim de pedra
que ja a la cara mostra una rojor amb vida.
Campos sempre groc aspriu, verds d’home encara, lloc meu.
Ho escric amb el pols de la terra de secà que treu blat i bandera.
Perquè hi crec. Jo, home de call vermell i damià de sang que vessa,
som qui dic terra, país, Mallorca.