com si no em creixés un fruit dins el ventre 

i les ungles no fossin de silici, 

m’amago sota terra, és l’inici,

enterro el cap i crido: sempre, sempre,

jo sempre em trobo el buit quan cavo en terra 

i no hi ha espai perquè la veu ressoni,

n’hi ha massa, d’espai; res no és idoni

per dir que aquest forat m’és una guerra.

i quan enfilo l’esvoranc em dic:

sento el fruit i les ungles de filferro, 

puc moure’m aquí dins, així m’aferro 

a les parets del buit /res no maldic/

res no maldic: és aquest funeral

que repeteixo dia rere dia

i que amb tota la força evidencia

que de mi sols en queda adob malalt.