Aquest somrís no diu res de tu.

Qualsevol pot esgrimir aquesta

malaltissa tensió bucal. És dimarts

com si tots els dies fossin gris cendra.

Com qui arriba sola a casa, defallint,

i ha de tractar amb deferència

cada moble, cada objecte,

cada electrodomèstic inhòspit,

com si veritablement fos un altre

client insatisfet i rascle. No hi ha

futur i tots els gestos són postissos.

Ho reconec, faig col·lecció d’esperes

i tenc els miralls girats de cara a la paret.