I

No sé si fou l’encís del cos

o el deix gràcil del teu etern somriure

el que em retornà les ganes de viure

un temps que en aspre espai jeia reclòs.

Només sé que estim fins al moll de l’os

i don fe del miracle que és perviure

per poder proclamar amb desig d’escriure

l’amor sense treva ni absurd repòs. 

No sé quan vaig sentir-me captivat

pel teu misteri d’oculta metgia

que em calmà tot el dolor del passat.

Només sé que de nit m’enfervoria

en tornar al deler que la intimitat

d’aquella imatge teva m’oferia.

                                   II

No puc ni vull quedar-me mans plegades

davant aquesta immensa lletania

de difunts d’un regne de carestia

que no responen davant les pregàries.

No vull ni puc fer dels llunyans somriures

un fastigós inventari d’absència,

car amb el poc que em resta de presència

he de guarir-me de focs i tempestes.

De tot cor vull un record amatent

i un molt intens retorn a aquella vida

que tan junts forjàrem amb gest fervent.

De tot cos recuperar la mirada

que, primer serena, després ardent,

en féu sentir l’ànima protegida.