II

               PRETENDENTS D'AFRODITA

Tots els Déus, Afrodita, davant l'encís

de la teva bellesa, caigueren rendits als teus peus.

Posidó t'oferí el seu regne marítim: una gruta

de tresors inabastables als ulls, el misteri de l'aigua...

Enfurí la mar per demostrar-te la grandària

del seu poder i amb la fitora argentada t'assenyalà

l'horitzó indefinit del seu vastíssim domini. 

Hermes volia mostrar-te els llocs més exòtics

del món, la tonalitat variable dels cors i les pells

dels colors més estranys i perversos, els diferents

noms de les coses i les diverses maneres de pregar,

les melodies més embriagadores i els cants

d'amor dels poetes. Volia portar-te en el seu carro

d'or i meravellar-te amb les càlides nits de ports

perduts al bell mig de la fosca i el desig,

assaciar-te amb fruits saborosos de frondoses

selves i boscs habitats per centaures...

Apol·lo et cantà una preciosa cançó d'amor

amb la veu dolça i l'esguard complaent

i freturós, prometent-te goig i luxúria sempiterns.

I jo, pobre de mi, vull temptar-te amb poca

cosa més que aquests ulls èpics que narren

la glòria d'una esma ablanida, unes mans de fang

de tant donar forma als renecs de la infàmia

i l'enfurida resta del cor que encara lluita

per redimir-se de l'evanescent passat.