En la nit metafòrica que abriga l’alta lluna
que es mou a poc a poc pel perfil de l’espai,
fen el silenci un eco d’un carrer en la distància
en què passos distants pareixen ressonar.

Tot avançant amb tu pel viarany de l’edat,
sembla que són els ecos del teu propi soroll,
fa passos impossibles, la impossibilitat,
els passos d’altres homes que hauries pogut ser

i no has estat. De lluny, el seu so acompanya
el teu camí pausat per via divergent,
sotjant la solitud amb estranya presència
de somnis sols formada, i de malenconia;

una presència fosca que fa mal al cos quan
destil·la la sospita que et bressola el somriure:
que al final dels camins que anares rebutjant
espera la veritat, la llum, el paradís.

Traducció de Eduard Velasco