potser era l’ull esmolat

de l’ocell de la son

que ens mirava;

potser era tota aquesta angúnia

resseguint-nos la frontera

dels països que ens habiten

el crostim de cada pell;

potser era l’hàbil silueta

de l’abúlia nuclear que

ens eixampla el cansament

rere l’escorça del nosaltres;

potser érem Tu i Jo,

que ens enteníem el no-res

i el fèiem arbre profanat

del paradís de veure’ns caure;

potser era el traç arrodonit

que desdibuixo en l’aire brut

quan m’estimbo als teus barrancs;

potser eren les dents de l’esvoranc

que ens acull, bocaobert, a una fi

que fa molts anys que coneixem;

potser era la suor rància del món,

la narcosi estructural, 

l’anestèsia vascular,

el sopor deïficat;

potser era el Buit estomacal

d’aquest déu trist 

que ja fa temps

que s’avorreix

i plora runa.