i va ser llavors que et vaig veure el Buit a dins la boca.

era un Buit fet de la son d’un bosc immens d’arbres longeus,

era un Buit fet del plor de mil ocells sobrevolant una ciutat sense memòria,

era un Buit fet de la gent que mira amunt i diu que plou,

era un Buit fet del mirar dels peixos morts,

era un Buit fet de deserts plens de soroll, molt lluny del mar.

i et mirava els ulls per no mirar-te més la boca, 

però la boca se’t vessava i les genives se’t desfeien 

i les dents t’eren de molsa i la llengua s’esclafava 

sota el pes de tant silenci, i els llavis se t’omplien 

de clivelles que eren boques totes noves 

que tampoc no deien res.

i va ser llavors que et vaig mirar el Buit de dins la boca. 

era un Buit ample i espès, del color d’un fi

feta calma i amb la forma del mar quan va ple,

i escumejaves de saburra com un animal trist,

i escopies bilis negra i la llengua se t’alçava

ben altiva com un pi i se t’enfonyava 

al paladar com una arrel. 

i et vaig notar l’alè. 

i el teu alè era fred.

i el fred era molt lent.