Em despert en la nit i faig poemes 
dins el cap, que després no arrib a escriure 
i amb les hores de llum s'esfilagarsen. 
Ara record uns versos amb un frare 
que s'aixecava amb l'alba per lloar 
el Creador en l'esplet de criatures 
tant de pèl com de ploma que corrien 
pel seu regne de boires i de verds. 
S'asseia vora el riu i si entreveia 
un salmó entre l'escuma recordava 
la llegenda pagana del salmó 
que l'home que en menjàs seria un savi. 
Potser no era un poema molt alegre 
perquè el frare vivia en un convent 
que ara és pedra trencada i cementiri. 
Potser no era pitjor que altres poemes 
que he donat a l'estampa, potser al cel 
dels poemes hi ha uns llimbs per als albats.