Deixeu-me parlar la meva llengua àrab abans no m’ocupin l’idioma també.
Deixeu-me parlar la meva llengua materna abans no li colonitzin la memòria també.

Soc una dona àrab de color i naixem amb tots els tons de la ràbia.

L’única cosa que volia fer el meu avi era despertar-se en fer-se clar i veure com
l’àvia s’agenollava per resar en un poblet ocult entre Jaffa i Haifa.

La mare va néixer sota una olivera en una terra que diuen que ja no és meva.
Però jo travessaré les seves barreres, els seus punts de control, el seu coi de
murs de l’apartheid i tornaré a la meva pàtria.

Soc una dona àrab de color i naixem amb tots els tons de la ràbia.

Però vosaltres em dieu que aquest úter que porto a dins només us portarà el
proper terrorista. Durà barba, empunyarà una arma, cap de turbant. Em dieu
que envio els meus fills a la mort… però aquests són els vostres helicòpters, els
vostres F16, al nostre cel.

Així que parlem d’això del terrorisme un moment: no va ser la CIA qui va matar
i entrenar Osama de bon començament?

Els meus avis no corrien com pallassos amb capes blanques i caputxes blanques
al cap, linxant gent negra. Així que us ho diré ben clar: cap ocupació no és bona
ni cap exèrcit és moral.

Soc una dona àrab de color i naixem amb tots els tons de la ràbia

Així que qui és aquella dona fosca que crida en una manifestació? Em sap greu.
No hauria de cridar, jo? Potser que m’hagi descuidat de ser el vostre somni
orientalista perfecte, el vostre geni de la llàntia, la ballarina de la dansa del
ventre, l’odalisca, l’àrab de veu suau… «Sí, amo. No, amo. Gràcies pels
sandvitxos de mantega de cacauet que ens plouen a sobre des dels vostres F16,
amo.» Sí, els meus alliberadors són aquí per matar els meus fills i dir-ne danys
col·laterals.

Soc una dona àrab de color i naixem amb tots els tons de la ràbia. Així que us ho
dic i prou: aquest úter que porto a dins només us durà la propera rebel. Tindrà
una pedra en una mà i una bandera palestina a l’altra. Soc una dona àrab de
color. Vigileu, vigileu, la meva ràbia