No hi ha atzar en el llibre; sí en la vida.

Potser has triat la forma del bressol?

Has escollit la llengua dels teus pares

o els ulls que t'han ferrat mentre envellies?

L'atzar no té raons. És un il·lús

qui creu que entén les coses

perquè sap explicar-les.

Pots descriure els pigments de les magnòlies,

però mai no els entendràs;

pots capbussar-te en les biografies,

inútilment:

els fets mai no revelen

el misteri pregon de cada vida.

En canvi, en l'escriptura tot ocupa el seu lloc

amb lògica implacable, 

les grafies, les síl·labes, les frases, 

els èlitres brillants de les sextines. 

Escriure és més segur que travessar un pas de zebra. 

L'important no s'escriu. L'important és atzar, 

la causa de la causa impenetrable, 

el lloc on la raó perd l'espinada, 

allí on els daus juguen

el nom del teu botxí. 

Poc et resta per fer. Potser escollir

amb la màxima cura 

l'arbre on t'han de penjar, 

el teu volgut paisatge, una mena de rúbrica.

No ho faràs endebades:

qui tria la bellesa

desafia l'atzar i es fa més lliure.