Hi ha el verd de les fulles que és fruit de la llum

que escupen i propaguen, com parlant de mi...

Hi ha els raigs solars cosits a flors i fruites

per les olors que hi desvetllen... la vida dient: sí.

Hi ha el «tan bell i sense saber què fer-ne!»

dins la cambra silvestre del meu cap

com una música ensopida d’ascensor.

Hi ha, penjant, una arrel aèria de ficus

—mescla d’enforcat i de serp fossilitzada—

que bé hauria de valdre aquí com a metàfora

del poema... Si no fos que l’estampa resulta

pertorbada per dos turistes que s’acosten

i la grapegen com si ella pengés d’ells

mentre, fent poses rialleres, s’hi retraten.

Hi ha, aleshores, un diguem-ne poema

dins el poema que floreja, tumefacte,

com vingut per a ser expulsat del paradís.

Que hi ha el que hi ha, i un que passa pels llocs

sempre amatent a fer la foto de la foto,

i la imatge que s’hi revela per allò que imposa,

les pomes dels ulls cucades de llum.