«Allò ideal seria dur amb nosaltres només els records,
deixar enrere només unes empremtes. Allò que més
desitgem, de veritat, es desfer el nus del subjecte,
abandonant-nos preferiblement a l’agonia del èxtasi,
escollint, a més a més, la nostra manera de
desaparèixer i de morir, de separar-nos
de nosaltres mateixos.»
Rosi Braidotti

«I aleshores tots els altres se’l mirarien fixament amb
expressió d’arrogància acusadora. Les seves mirades
dirien: Sou vós i no nosaltres el qui heu destruït
aquesta bellesa.»
Isaac Asimov
 

Si el món és tot de plom, Alquimista, si es mira
amb els ulls maleïts i tronats que ara tenim,
què hauríem d’esperar a veure què fóra bo i no fes por?
Com evitar no tancar-los?

Si en l’hora borda gemeguem sota
una culpa que de vostra ja no en queda res,
i que ens l’heu atribuïda, a nosaltres
que som magror del poc que queda,
a nosaltres que ningú ens va dir: «—Salveu-vos!»
I ara li retrèiem al vostre do d’eternitat
que s’ha oblidat dels bastards,
que només plou or quan no mirem el cel, que la pluja ja no cau
per a nosaltres, Alquimista! I és que només voldríem
que una micona de braç, de torç o de cama es banyés en aquest riu daurat.
I lents i enfilalls de cables prenguessin el lloc d’aquestes venes
caduques i xuclades,
picades, rovellades per un clima que és tort
                                que ens porta clatellades i un:
                                 «—calleu macos que no en sabeu res de tot això».

A la mort li heu canviat la cara i ho sabem. Mes llavors
què n’espereu de nosaltres? Que continuem cedint-vos pas?
Perquè sabem el que s’ha fet. Però tant se val!
Per què no podríem nosaltres posar-nos també la bata?
Què ens separa?
Si jo veig com la teva carn magra
s’assembla tant o més a la meva, a la nostra,
i sé que això et preocupa i sé que això et fa entrar dins les sales,
passejar vora les fàbriques, aguantar l’aire dins el dipòsit
que put a humanitat i a falta de ganes. Què ens separa?
Si a la vegada tu tampoc pots escapar a saber-te el final,
la resposta de sempre: «—que tu també et moriràs, Alquimista».
Què ens separa?

Deixa’m creure, doncs, Alquimista, que som iguals,
que la perversitat ens corre amb el mateix ritme i velocitat
i que volem fer explotar el darrer groc per ser nosaltres
que il·luminem el món, que l’engreixem i el mirem des d’aquests ulls
maleïts i torts.