S’assecaren i moriren els cabots del safareig
després que l’excavadora llepàs amb l’urpa
el meu petit oceà. Un mar de fresca a l’estiu
on es perpetuava la tendror de les galtes
d’un jovençà nascut just abans del desastre de Txernòbil,
i que ens esquità a tots amb radiació.
S’acabaren aquell dia les paràboles
i vaig perdre l’última dent de llet
abans que em sortís a la boca.

La innocència emprengué amunt,
com el diable i una dansa eterna
em va créixer. Entre tots els forats
que de la terra hem llavorat
no ens hem premut amb prou força el coll
per escanyar-nos.

Udolen ara també els perduts
que de matinada fan la rotonda dreta
i s’estavellen a la paret seca i a la figuera
que s’aconseguí aferrar a les profunditats
i bada figa quan pot.