Us vull explicar una història,
lo més trist que heu sentit mai,
sobre un noi de l'Uruguai
que feia de perruquer
i uns amics de l'estranger
li van dir: «Aquí et fem espai,

si vols venir a Catalunya,
a la vila de Caldetes».
El noi que fa les maletes,
però quan aterra al Prat
li escriuen que s'ho han pensat:
«No hi ha lloc pels marietes».

«Què faré? He venut el cotxe,
la moto, els mobles, el pis...».
Però despunta un somrís
de l'avió en la finestreta.
«Certament, sóc marieta,
i ara, a més, seré feliç».

Em va dir això mentre fèiem
una copa a un bar d'ambient:
que amb la ploma ja emergent
el seu pare l'estovava,
la mare al costat plorava
i ell rebia de valent.

«Em pegava per marica.
Veus el nas, que el tinc mig tort?
Als setze anys vaig fer el cor fort,
em vaig escapar, i fins ara.
Allà on es trobi el meu pare,
desitjo que estigui mort».

De cambrer, va fer uns estalvis,
i un curs de perruqueria,
i ho va perdre tot el dia
que el van enganyar uns col·legues.
Treballa a una granja, a Begues,
De l'amor, no se'n refia.

«I què busques?» jo vaig dir-li.
«Busco l'amor vertader.
Si vols agafar-me, té».
També vaig abandonar-lo.
Hi ha esperits (sé de què parlo)
que no troben mai el bé.

Ara el veig algunes nits.
Ve de festa a Barcelona.
Un bon tros de maricona,
sol al món com el que més.
Si em veu, somric, i després
em giro i ploro una estona.