Castigar 
sempre implica 
dos actes cruels: 
la ferida 
                 i la ferida justificada. 

// 

Som el que som 
perquè ens vincla el que ens vincla. 

Però ara, 
a causa del relat 
—la utopia o la distopia—, 
em veig orfe, 
               desposseït de definició, 
               innominat. 

La desesperació actua. 

Som el culpable, 
i així em reconec. 

// 

Al començament 
d’aquest final que es perllonga, 
es diposità 
                           en mi 
un sentiment de superació, 
com a les persones 
que abandonen les substàncies més diluents. 

Entrà dins jo 
                           l'èxtasi, 
però aquest que es nodreix de l’experiència sensorial. 

Donau-me un espai al noticiari. 

He sobreviscut al càstig 
—l’acte més corruptiu.