Gosant embastardir un vers de Leopardi

M'he estimat sempre aquest pujol desert,
i aquesta closa, que de tantes parts
exclou l'esguard de l'últim horitzó.
Però assegut i mirant, incomplets
espais darrere seu i sobrehumans
silencis i unes quietuds profundíssimes
em congria la ment; i per ben poc
el cor no se m'espanta. I com que el vent
sento brogir entre els arbustos, jo a aquesta
veu vaig contraposant aquell silenci
infinit. I se'm fa present l'etern
i les estacions mortes que van viure
i la viva d'avui. Així entre aquesta
immensitat se'm nega el pensament:
i ofegar-me m'és dolç en aquest braç.